De les coses que mes recordo de la meva infància es que no passava un diumenge sense que anessim a dinar a l'Hostal de la Plaça de Cabrils, a can Mas i la Doloretes. Eren altres temps on tothom es guanyava mes o menys la vida i ens podiem permetre aquests petits plaers. Ho recordo tot com si fos ahir. Molts dels que coincidiem allà ho feiem regularment, i de fet al menjador de dins, que era reservat als clients habituals erem tots com una familia.
Els Calderé, Els Villagrassa, els Vives, els Badía, els Casanovas, els Farina, etc... I d'entre ells una familia de Barcelona de la que no recordo el seu nom, però que l'home havia estat arbitre de futbol de primera divisió i que conneixia el meu pare del seu pas pel Barça, cap els anys 47- 48. I com no podia ser d'altre manera, acabavem parlant sempre de futbol.
I sovint, encara avui penso en una de les coses que em va dir quan va saber que jo, com el meu pare, començava a jugar també de porter. "Nano -em deia-, no siguis tonto, ara que encara ets molt jovenet reflexiona i passa't a jugador de camp, perquè els porters i els arbitres son els qui sempre paguen els plats trencats quan venen mal dades. Un porter, al qui li xuten 20 vegades , i en para 19, pero el seu equip perd per 1 a 0, al final es el responsable de la derrota. Tot i que hagi fet 19 parades."
Jo, tossut com una mula, i que tenia el meu pare com un ídol, vaig ser fidel a les meves conviccions i vaig continuar jugant de porter. Ho vaig fer fins els 24 anys i vaig arribar a jugar a tercera divisió, per després passar al Futbol Sala on fins i tot vaig jugar alguns partits a la llavors anomenada Divisió D'honor.
Des de les categoríes inferiors de tots els equips amb qui vaig jugar, UE Vilassar, La Salle Premiá, Turó Mataró, Premia i Mataró, et ben asseguro que partit darrere partit vaig patir aquesta experiència. Que t'he d'explicar a tu...no?
Fins i tot els pròpis membres de la pròpia Junta del Club de torn que m'alavaben a les màximes altures quan guanyavem els partits, eren els mateixos que em criticaven quan perdiem...inclòs quan guanyavem i havia fet alguna sortida en fals. I no parlem de l'afició. Si alguna cosa destacaria d'aquest esport es la poca memòria que tenim de les victòries i dels titols tots plegats.
Poques vegades havia escoltat criticar un davanter per fallar mes d'un gol, però quantes criticar un porter quan cometía una errada, acabés o no en gol !
Suposo que això fa bo part del tòpic que diu que la majoria dels porters "están com una campana". Això es el que jo en deia i en dic sempre "La eterna soletat d'un porter".
Ara tinc 54 anys, i tot això m'ho voldría mirar des de la perspectiva com una simple anècdota, sino fos perquè em continúa agradant molt el futbol, perquè sóc del Barça, i perquè sóc un enamorat i aferrim defensor teu ! No et pots arribar a imaginar les vegades que m'he discutit amb "experts" d'aquest esport per defensar-te.
I quan extrapulo la meva curta experiència a gran escala, es a dir a una primera divisió, i de primera divisió ho extrapulo al millor equip del món, i del millor equip del món ho extrapulo a que a més ja tinc tot allò que necessito per la resta de la meva vida... familia, diners i amics, es quan penso que si jo em trobés en aquesta mateixa situació, el que voldria es començar a viure la vida quan abans millor.
Et trobarem a faltar i molt, però sòc conscient que res no es per sempre i no sempre tens la oportunitat i el poder de decidir tú allò que vols fer.
Valdés, ets el meu ídol i jo sí que t'entenc ! Que tinguis molta sort! La vida son quatre dies i dos...ja han passat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada