Història d'un sector - Capitol 3

Capitol 3 - Dia 1

La Junta em posa al dia de la problemàtica de la casa. Venim de la Junta d’en Josep Torrents on havien heretat un gerent, en Jesús Antón de qui tothom n’explicava histories diverses, i els treballadors de la casa (segons les seves pròpies versions) n’havien sortit molt cremats, des del primer a l’últim, pel seu tracte amb la gent. La Junta d’en Llorenç Vila va decidir prescindir dels seus serveis al poc temps de constituir-se com a tal.

En Pepe Veigas, un sindicalista convençut, enllaç sindical dels treballadors, i a qui havien ofert la possibilitat de marxar a canvi d’una bona indemnització, va decidir rebutjar-la i seguir a la casa. Al Pepe m’el van pintar com la ovella negre dels treballadors, negat a tot, i enfrontat contra tot i contra tothom.

En Xevi Pifarrer, cap de manteniment fins aleshores, havia decidit acceptar una oferta del Ajuntament i el seu substitut no donava la talla.

I per si fos poc la Dolors Jaime, secretaria de Presidència també havia acabat els turrons i va muntar una botiga de complements al mateix Mercat amb dos socis mes, en Ramón Pagés Giribert i en Xena.

A més , en aquell moment, hi havia un enfrontament entre el President i el membre de la Junta Francisco Casamitjana que havia acabat als tribunals. Això va comportar a unes properes eleccions on ja no s’escollien persones individualment, com fins aquell moment, sinó llistes tancades, precisament per evitar que en el futur es poguessin repetir aquest tipus de enfrontaments entre propis membres de la Junta que no agradaven als socis però sobretot no feien gens de gràcia a la Generalitat de Catalunya, propietària i concessionària dels terrenys del Mercat i que sovint en feia bandera del "seu" nostre Mercat. Val a dir  que la Generalitat des d’un primer moment va apostar fermament per un mercat d’origen, es a dir, format majoritàriament per productors i així ho disposen els pròpis Estatuts.

Com es pot veure, una mica caòtic tot plegat amb el propòsit de la nova Junta de refer-ho a tota costa i bàsic per iniciar una nova etapa carregada de projectes i d’il·lusions i sobretot amb unes persones al capdavant de la Junta amb les idees clares dels objectius a mig termini.

Amb aquest panorama pel davant, entre tots, varem decidir que el millor era començar pe reunir-me amb cadascun dels treballadors que serien competència meva a partir d’aquell moment i en treies les meves pròpies conclusions. L’objectiu tenia una doble finalitat: Saber amb qui es podia comptar i motivar-los pels nous projectes.

Recordo que vaig començar pels que, de “vox populi”, anomenaven “cansinos” (en l’argot del soci, persones que sempre fan la mateixa feina i no tenen altres motivacions), es a dir, el personal de manteniment. Els que s’encarregaven bàsicament de la neteja del recinte de venda directe, recollir els carrys, controlar els dies de Mercat, vendes de material, etc.

Un gran equip. D'esquerra a dreta i dalt a baix: Susanna N. , Mercè V., Marina S., Pili P., Lino, Cati T., Adolfo T., Miquel V., Ricardo, Agnès C., X. Pifa, Mº Carmen C., Carlota,Olga V., Sandra E., Pepe V., Lluís J., Jaume M., Pedro C., Cristian M., Toni F.

Vaig anar recollint les primeres opinions de cadascú fins que em vaig formar la meva pròpia abans de citar a l’ovella negre, en Pepe Veigas.

En Pepe tenia un rang superior, per naturalesa i per nivell cultural, a la reste de personal de manteniment.

La primera impressió va ser exactament la que havia recollit dels informes varis, però la conversa va ser amplia i extensa i desprès d’intentar portar-lo cap al meu terreny amb certa comprensió m’en vaig adonar de que el seu enfrontament amb el món venia donat principalment pel tracte que havia rebut dels anterior gerents i de retruc de les Juntes Rectores corresponents. Al acabar, vaig tenir la total convicció de que adreçaríem la situació.

I així va ser, i m’agrada explicar-ho, perquè aquest exemple també em va servir per demostrar als altres que la meva manera de fer era ben diferent de la que havien rebut fins ara d’anteriors gerents. Així que vaig esperar el moment amb paciència fins que va arribar un dia que em va demanar d’anar al metge per acompanyar a la seva dona. Sense mes explicacions. Li vaig dir que organitzes els torns amb el Pedro Corbalàn i en Lino (els altres “cansinos” amb qui es convinaven la jornada laboral.

A l’endemà, el vaig anar a trobar per preguntar-li com havia anat. Em va contestar que be i em va donar les gràcies pel meu interès. Cosa que em va sobtar perquè per mi era el mes normal del món. Seguidament em diu que “ya me traerà el justificante” (en Pepe es de Ponferrada i mai el vaig escoltar parlar en Català, ni a ell ni al Pedro, ni al Lino) Per cert el Lino va estar 12 anys treballant a Alemanya i parlava perfectament l’alemány...

Faig un parèntesi per explicar una anècdota que ve al cas, del popular Lino.

Un dia, en una de les Hortimostres (la nostra fira del sector de la que en parlaré en capítol apart) vàrem contractar un crack alemany molt cotitzat en el tema de les demostracions d’art floral. El paio entra pel Hall del Mercat sense saber ni papa d’espanyol i comença a parlar en alemany. Tots ens varem quedar perplexes, sense entendre res del que deia i sense saber a qui encomanar-nos. En això que s’obre una porta i apareix en Lino amb la camisa per fora, l’escombra a la mà i li comença a preguntar en un perfecte alemany que quin problema tenia.

Des d’aquell dia em va quedar la sensació de que aquell paio deuria pensar que si el paio que escombrava sabia alemany, el Director i membres de Junta deurien parlar tants idiomes com el President de la Generalitat (perquè el del govern espanyol esta clar que no).

Però tornant al tema Pepe, i després de comentar-me lo del justificant mèdic jo li vaig dir que no calia, que me’n refiava d’ell i que en endavant quan hagués d’anar al metge només havia de dir-ho i deixar el pati (la gent de manteniment) organitzat.

Aquell dia, sense saber-ho, actuant d’una manera que per mi era la mes normal, me’l vaig posar a la butxaca d’una “tajada”. La seva actitud vers la meva persona va canviar totalment i el diàleg va a començar a ser fluït i es va anar generant confiança mútua.

Tal va ser el bon rotllo amb el temps, que un primer de maig (la festa del treball) va venir a soldar els carros malmesos de la venda directa. Encara recordo en Llorenç quan em va cridar al despatx l’endemà i em va dir: Miquel, em sembla que ahir vaig veure visions. Vaig venir amb el camió a descarregar a la parada i vaig veure al Pepe soldant carrys!!!...i era “la fiesta del Trabajo !!”

En Pepe era soldador de professió. De fet , els caps de setmana per treure uns diners extres feia unes hores a una empresa de Rubí com a soldador.

Aquest fet, em va animar molt i vaig pensar que , com a mínim amb la gent de la casa havia entrat amb bon peu, cosa que segur que em facilitaria molt la feina en el futur i els podria fer partícips dels projectes comuns.

Aquest capítol, te raó de ser per entendre que era bàsic formar un equip unit, en el que tots i cadascun de nosaltres, des del primer a l’últim es sentis important en el seu lloc de treball i aixi poder fer realitat totes les tasques que la Junta volia portar a terme amb la finalitat de ser el Mercat de referencia del sud d’Europa.
En definitiva, un abans i un després en les formes de fer i d'afrontar els reptes de futur.