Història d'un sector - Capitol 2

Capítol 2 - Aquí comença tot

Aquell estiu del 92, Pedigree Pal patrocinava la nostra escola d’agility, que un parell d’anys abans havíem fundat amb l’amic Sevi com a hobby, i ens va brindar la oportunitat de participar en diverses exhibicions a Barcelona i el seu entorn amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics.

Recordo aquella experiència com una de les mes divertides i enriquidores que han passat per la meva vida. Ens desplaçàvem  en autocar i tots uniformats amb els gossos ocupant el seient del costat. Semblàvem un equip més dels que participaven als J.J.O.O.

Cap el vespre, de tornada, em vaig trobar a en Llorenç, el meu cosí germà, assegut a les escales del jardí de casa nostra.

El primer sospir va ser pensar que havia passat alguna cosa, perquè  tot i que ens teníem un afecte i estima especial, no era habitual veure’l per casa si no era amb motiu d’alguna celebració de Sant o aniversari. En Llorenç i jo ens portàvem deu anys.

-Vinc a parlar amb tu Miquel-, recordo que em va dir com si fos ara. -Cony, que passa alguna cosa, li vaig preguntar-. No home no, tranquil em va dir. Et vinc a fer una proposta !

-Caram, deu ser molt important que hagis vingut d’imprevist a casa– li vaig respondre sorprès.

En Llorenç feia un parell d’anys que era  President del Mercat i em venia a oferir la feina d’ ocupar el lloc que havia deixat la Dolors Jaime, fins llavors secretaria de presidència i persona de la seva total confiança.

Bé, la proposta no era ben be ocupar el seu lloc, però si la de repartir les seves tasques entre la Ruth Martínez, i jo.

La Ruth fins aleshores en tasques d’adjunta a la secretaría passaria directament a Presidència i jo a les tasques de Cap del Mercat, es a dir, tot el que fes referència a la venda directa a la que mes tard l’Antoni Falgueras (el mes veterá de tot el personal del Mercat i en aquell moment cap d’administració) i jo mateix  vàrem batejar carinyosament la “plaça de toros”, ja que s’havia de lidiar amb alguns miuras.

La venda directa, pels neòfits en el tema, es la sala on els productors (mes de 400) disposen de la seva o seves parades i fan les transaccions directament amb els clients professionals. (floristes, jardiners...)

En Jose Antonio Sánchez , que fins llavors havia desenvolupat aquestes funcions no satisfeia les exigències de la Junta Rectora del moment i li van proposar un canvi de lloc a la casa passant a la recent creada comercial, la Intermediació del Mercat i que era un invent comercial creat amb la finalitat d’exportar els excedents de planta dels socis, principalment a la zona de França.  Mes endavant dedico un capítol a part i moltes referències a la que va ser la gran comercial del sector i que per mi va marcar un abans i un després a la S.A.T. (forma jurídica de constitució del Mercat)

Quan en Llorenç em va fer la proposta, de sobte em va venir com molt gran. En aquell moment jo treballava de representant per Argilosa, una modesta empresa de testos de terracota distribuïdora de la marca DeRoma i això del Mercat de la Flor em semblaven paraules majors, només per tot el que n’havia sentit parlar a les reunions familiars.

Cal recalcar que a la família tots venim de pagès i a les celebracions no es parlava d’altra tema. Fins i tot jo n’havia estat soci fundador, simplement pel fet de que la quota era assequible i de que mai se sap, tenint una finca heretada dels pares, on has d’anar a parar...i mira per on.

El següent pas, va ser convocar-me a una reunió de la Junta Rectora per explicar-me les funcions que es proposaven, saber si les meves pretensions econòmiques entraven dins dels càlculs de la casa per aquest lloc de treball, i si finalment hi havia possibilitat de posar-nos d’acord.

Els òrgans de govern del Mercat estaven formats per una Junta formada per 11 persones escollides democràticament per la resta de socis. Aquesta Junta tenia una governabilitat de quatre anys. Després d’aquest període es tornaven a convocar eleccions.

La meva primera Junta estava formada per : Llorenç Vila (President), Dani Pou, Santi Lincoln (tresorer),Pep Roig, Joan Vives, Toni Salamó, Miquel Puig,i Jordi Llombart. L’Andreu Cuquet i en Jordi Teixidó que també n’eren membres no van exercir mai com a tals i en Francisco Casamitjana Costa no assistia a les reunions ja que tenia un enfrontament amb la resta de la Junta per discrepàncies de criteris principalment amb el President.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Miquel Vila, Josep Noé, Llorenç Vila, Ramón Bruc, Josep Ruiz, Santi Lincoln, Dani Pou, Joan Vives, Toni Salamó, Isabel Roig, Miquel Puig, Jordi Llombart, Pep Roig, Toni Falgueras, Ruth Martinez i Jaume Maltas.

Aquí cal fer esmena en que les primeres eleccions no eren a llistes tancades i en Casamitjana era una persona força rebuscada que va xocar sempre amb gairebé tothom fins el punt d’acabar als jutjats contra la Junta i contra el President. En definitiva contra el Mercat.

Tornant a la qüestió que explicava, jo en aquell moment estava treballant, però reconec que la proposta em seduïa. Era tot un repte, i els reptes son el que motiven a les persones. Al menys a les persones com jo. Per tant només aspirava a cobrar el mateix sou que tenia a Argilosa.

Encara recordo les primeres paraules d’en Santi Lincoln, tresorer de la Junta quan em va regatejar les meves aspiracions econòmiques. Desprès, amb els anys ja vaig aprendre que aquesta era la tònica general i el tarannà de la casa, el regateig. Als empleats, als proveïdors, als informàtics, als de la empresa de la neteja, a la empresa de seguretat, etc.

Tot i que entenia que era missió dels membres de govern defensar la economia de la casa, una de les coses que mai vaig saber diferenciar es on començava el regateig i on acabava el valor de les persones.

A la Ruth Martínez, per exemple, que era una de les professionals mes valides en aquell moment no li van voler concedir un augment de sou de 10.000 pessetes (mes o menys un 8% d’augment) i va plegar. En canvi a la seva substituta, la Pilar López, amb un currículum brillant però sense cap noció ni experiència en el sector li van oferir el que demanava la Ruth. Per cert, tot i el currículum que presentava, va durar dos anys escassos perquè mai va encaixar al Mercat, ni amb la majoria de la Junta que va a passar a Presidir en Josep Noé, ni amb la resta de personal.

Reprenent el punt de la reunió amb el tresorer, en aquell moment, però, jo que em tinc per una persona equilibrada i comprensiva però alhora visceral, recordo que em vaig negar rotundament a la rebaixa de les meves pretensions econòmiques i vaig assumir amb qüestions de segons que aquesta aventura s’acabava abans de començar-la.

La veritat es que no recordo ben be com va anar, però esta clar que aquell no va ser el final, perquè del contrari ara no estaria escrivint aquesta història. Es a dir que per algun motiu, la Junta va cedir i crec (encara que no sóc jo qui ho hauria de dir) que ambdues parts vàrem encertar de ple en el “casament”